El 7 de novembre de 2013, Albert Camus hauria complert cent anys, si no fos pels frens maldestres del seu cotxe "Facel Vega", que es va estavellar el 4 de gener de 1960 i va matar tant el segon premi Nobel més jove com el seu estimat amic, Michel Gallimard.
Albert va néixer l'any 1913 en un petit poble de Mondovi, actualment Dréan, a la costa mediterrània a l'est d'Algèria. De la pobresa i l'obscuritat va aconseguir assolir la fama, fer una posició política per consagrar en nosaltres la manca de por. Era un pied-noir: originari d'un estat desaparegut, d'un món molt passat, l'imperi colonial francès que s'estenia a les costes africanes del Mediterrani. I quan l'imperi s'enfonsava i demanava els sacrificis més alts (el pare de Camus va morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial), l'Albert es va adonar que és el mar, el mar que per a ell sempre estava "a prop", aquesta és la seva veritable pàtria. En aquest món escollit, Camus es va convertir en el geni literari de la seva època.
El mar era sempre present a les seves obres, però per a ell “el mediterrani [era] una certa olor o olor que no cal expressar: tots ho sentim a través de la pell”. Va rebutjar les arrels belicistes de la cultura del sud i la va veure en un lloc completament diferent. Ell, associat en la nostra ment tant al pessimisme i a la filosofia existencial, tenia una comprensió viva de la seva cultura nativa: “El que reivindiquem com a Mediterrani no és afició pel raonament i les abstraccions, sinó la seva vida física: els patis, el xiprers, les cordes de piments. Reclamem Èsquil i no Eurípides, l'Apol·lo dòric i no les còpies al Vaticà".
Per a Camus, sota el sol abrasador de la Mediterrània era el lloc i l'entorn on podia practicar el seu ritual sisífic d'escriptura, un ritual en el qual no permetia que res “dissuedeixi de revisar una i altra vegada, cosa que realment pot millorar un tros de escrivint”. En les paraules acuradament revisades es pot sentir la veritable llibertat d'un escriptor enamorat de la seva cultura, la pàtria del qual s'estén des de Barcelona passant per Alger fins a Atenes, que encara que camina sota el sol extremadament calent del camp algerià sap que el mar està a prop. I pot dir
"...Em desperto a la nit, i, encara mig adormit, crec escoltar el so de les onades i la respiració de les aigües. Completament despert, reconec el vent entre els arbres i el murmuri trist del poble buit".
Albert Camus
I cada vegada que llegim les pàgines de les seves novel·les ens submergim en aquest mar tranquil·lament xiuxiuejant que ens calma i ens reconforta.
